Lletres













N U S





 

 

Absència


Sense parar recórrec el cel

amb els meus ulls

per si de cas puc veure l'estel

que mires tu.


Als rodamons viatgers

els demane insistent

si cap d'ells ha sentit

el teu perfum lleuger.


Només mouen els vents,

em plante cara d'ells

per si el més lleu em duu qualque mot

que fos teu.


Furtiu esguarde aquells

que trobe arreu-arreu

per veure d'entreveure

del teu bell rostre un tret.


Rodant camins amunt,

sense meta ni rumb,

vaig buscant la cançó que em diga

el nom volgut.



Abu Bakr al Turtuxí (s.XI-XII)


Traducció de Josep Piera

Els marges de l'oblit






El poble té una tàpia,

una sendera, un calciner,

tot un seguit d'escales

que van serpejant cap a un riuet.

Fa molts anys l'aigua baixava

enrogida d'allò més.


I és que la tàpia té encara

les mossegades dels trets,

la sendera va a una garriga

que un carretó trencat té,

dos van ser els seus últims viatges

un de la tàpia, l’altre del calciner.


Qui tot això recorda,

ara és mut sord i cec,

els anys que així va passar

el van fer com ara és,

més cada dia camina

per la llarga sendera del temps.


El poble té una ferida,

el poble té una ferida

és un crim que no cura,

sagna de fa tant de temps

que l'ha fet com a part seua,

com dolor que forja un garrofer.


Serà que els anys de silenci

avui en dia sembla que encara no han acabat.

Serà que vivim en una mentida

conformada per aquells que van disparar.


Si tenim una ferida que no cura,

que encara ara està sagnant,

com volem aleshores

caminar cap al davant.


Javier Sebastià Redó





Vingueren







Vingueren de terres llunyanes,

vingueren amb el cos però es van deixar el cor.

Enrere deixaren les ruïnes,

les ruïnes dels somnis i els records.


Portaven les mans buides i ferides,

l'angoixa de qui fuig, el temor d'allò nou,

portaven l'esperança d'un rescat,

d'un refugi, d'un futur, d'un consol.


Vingueren tal com abans nosaltres anàrem.


Es van trobar les portes tancades,

efímers campaments sota la pluja i el sol

filferros, fossars, tanques i trinxeres,

es van convertir en el seu horitzó.


Mes qui va construir les tanques

és el mateix que va vendre el canó

que va assolar les seues cases,

qui parla d'ajut, pau i compassió.


I què faries tu si a tu et passara?,

que ningú pot dir que és seu un lloc,

enrere els anys o endavant la història

sempre repeteix el colp.


Podríem ser veïns a una terra

 on no manés l'interès d'uns pocs

 on ningú fos igual ni distint,

 on el futur sigués una llavor.


Javier Sebastià Redó






El cirerer





Noies, si voleu venir

a menjar-ne cireretes,

que jo tinc un cirerer

allà a l’hort de les criades.


Amb el rigo-rigo

amb el rigo-rago,

que l’amor és fresca,

fresca i regalada.


Au maueta vine ací,

para l’orellona, xica.

Com aquell penjoll encès,

no hi ha joia més bonica.


Amb el rigo-rigo

amb el rigo-rago,

que l’amor és fresca,

fresca i regalada.


Oidà, el bon cirerer,

bell, com ens dona alegria.

Si no fos pel masover

prou vindríem cada dia.


Amb el rigo-rigo

amb el rigo-rago,

que l’amor és fresca,

fresca i regalada.

Tradicional

 

 

 

 

 

 

De gust



A tu t'agrada més el pa amb tomata,

a mi només en un raget d'oli i sal.

A tu t'encisen les coses tranquil·letes

a mi el xivarri em sembla fenomenal.

T'estimes més les coses ben planificades

jo sempre vull anar improvisant.

T'agrada portar el monyo en cueta,

jo no tinc més remei que anar tot ben rapat.


Cadascuna i cadascú té el seu gust.


Quan tinc calor sembla que et congeles,

un dia de vent em resulta genial,

t'agraden els tramussos i a mi m'esmussen,

tu ets amiga de qualsevol animal.

A mi m'agraden molt les matinades,

i tu et despertes quan el sol se'n va.

Et ve de gust anar en bicicleta,

jo prefereixo arribar caminant.


Cadascuna i cadascú té el seu gust.

 

T’emprenyes molt si fa el dia de pluja,

jo m'aixorejo un dia de mestral.

Em fa patxoca que anem a la muntanya,

et ve de gust anar a la platja, ben torrà.

Jo em penso que els xacres són una altra cosa

Tens moments místics i bon un rotllo espiritual.

Està clar que hi ha gust per tots els gustos

en això sí que estem d'acord, pensem igual.


Javier Sebastià Redó i Aitana Redó






Les barques grogues



Quan són mar endins,

la terra desitgen,

quan són terra endins

és la mar qui els crida.

Com si sigués de mar

l'aigua que els habita,

com si l'infinit fos

el marge de la vida.


De llevant, vent i corrent

tot d'un car

anaven com cauets.

Els sarxieros

ja han xorrat les files.

Es veuen nuvolets

al Morro de Porc,

el disc platejat dels volaranys ,

l'empenta ordenada de l'escuma

sallant cap al port.

Mals tràngols han passat,

la roda de servar volava,

més avui fa bafa de garbí.


Ocellets del destí,

darrera horitzons de calitja,

la pols blanca dels estels

la nit enteranyina.


I quan les barques arriben a port

ja és el dia,

traginant d'aquí cap allà,

que dura que és la vida del mariner


que treu de la mar

déntols, caixetes, dàtils, polpets,

musclos, petxines, sèpies, caragols punxents,

galeres, seitons, cavalla, congres, raps, tonyines, ostres, sorells.


Sempre mal pagats,

tot i això, contents,

vi al ranxo de rossejat,

rialles i penes de maldir.


Mabres, escamarlans, sardines, llucets,

llobarros, cananes,  galls de Sant Pere,

       sepionets de la punxa, llongos, capellanets,

      xirles, cabuts, crancs, cranques i burrets,


escórpores, galls, bonítols, llagostins,

tintoreres,  tellines, gambes, gatets,

mòlleres, melves, escrites, orades,

peludes, llamàntols, aranyes i mollets.


Tot d’un car -d’una sola direcció. Cauet – au de color fosc que és gran caçadora sota l’aigua, on baixa en picat. pàg 38  Sarsieros – embarcacions que pesquen al tresmall. pàg 112 Files – Llargada de la sàrsia formada per peces curtes d’uns cinquanta metres cadascuna, amarrades una en l’altra, per tal de poder-les treure per parts i sargir-les o rentar-les.  Morro de Porc – muntanya a vint-i-cinc quilòmetres a mestral del Montsià que fa de senya.  Volaranys – remolins pàg 75  Tràngol, trepeig, maragassa.  pàg 112   Roda de servar – timó per conduir la barca. pàg 209 Bafa – vent suau que no apaga ni un misto.

Javier Sebastià Redó. Basada en el llibre Les Barques Grogues de Josep Ayza Rosales.

 

 

 

 

 

 

País de sorra





Voldrien països de pedra,
pàtries pètries que fer,
voldrien l'exclusiva de la cultura,
el paisatge, la gent;
mes a aquest país de sorra  

se l'endugué el vent,

i els arbres trontollen,

els rius s'acaronen

sota els meus peus.

A les meues butxaques
terra ficaré,
així m'enduré el meu país
on vagin els meus peus.
Aquest país de sorra,  

aquest país de vent,

aquest país de joies,

de derrotes fetes dolces,

aquest país de fem.


Javier Sebastià Redó, per a Lonomdelporc.






Pega-li la volta



Ara que tot recula

donarem pas endavant,

serem llavor que germina

a l'esquerda de l'asfalt.


Cal un somriure com l'aire,

cal un bes de bon matí,

abraçar-se en multitud

per al sotrac resistir.


Si jo tinguera el meu somni

i tu tingueres el teu,

junts els faríem matèria,

mai ens podrien vèncer.


Venim d’una flama encesa,

tenim mil mans i mil rostres

tenim totes les preguntes

per descobrir les respostes.


Pega-li la volta,

pega-li la volta

i torna a començar.


Si els desitjos volaren

no es podria vore el cel.

Es pot ser branca d'arbre

i no oblidar les arrels.


Pega-li la volta,

pega-li la volta

i torna a començar.



 

 

Correfoc



Dracs i dimonis

i la cucafera,

totes les bèsties

que ha donat la terra,

es mouen amb cautela,

però anuncien tempesta.

Brama un fort tro,

que el silenci esquerda.


Ja és nit fosca,

els dimonis desperten

el foc de la memòria

al gel de la rutina.

S’apropen els tabals

en la llunyania.

Sona un xiulit,

una llum que enlluerna.


Foc, foc, foc,

foc, fum i festa

Foc, foc, foc,

foc, fum i festa,

venen dimonis

en la nit encesa.

Foc!


Plouen les espurnes,

ens tocarà córrer,

foc!

Udolen les bèsties

a un infern de sofre,

foc!

Banyes llamps i forques

espanten l'ordre,

foc!

La festa que ens pertoca

la vida subvertida,

foc!

Flama, flama,

flama a la foguera

foc!

Corre, corre, corre,

corre, corre, correfoc,

foc!

Traca, traca, traca,

fum, fum, fum, refum, espurna,

foc!

Balla, salta i corre,

xala, xala, xala,

foc!


Javier Sebastià Redó







Llauro


Ai, si jo haig de patir,

haig d'esporgar les branques amb flors

que em donarien fruit,

perquè ho manen,

ai, si jo haig de patir.



Lo marge ja fa solsida,

lo marge ja fa solsida sota la pluja.

Sota la pluja hi ha un home,

sota la pluja hi ha un home;

ja no camina.

Té peus i mans arrelades,

ja no camina.



Cadascú a casa seua

i el lladre a casa de tots.

La victòria no és victòria

de qui té armes per raons.


Llauro els solcs dels meus somnis

per veure si em poden créixer

amb arrels alçades a l’aire

i les branques sota terra.


Javier Sebastià Redó













 
 
Inèrcia

La tardor va vestida de groc;
vora al salze, al mirall de la riba
mou els cabells d'escuma,
juganera s'arremolina.
Les fulles cruixint sota els peus
d'un temps que a poc a poc camina
porten escrit els noms
de aquelles coses que estima.

Passa l'hivern aturat
somogut de tant en tant
per ventades cridaneres.
Creix dins el desig
que farà néixer
milers de primaveres.

No sap quantes voltes farà
la terra i ell al seu costat,
això no el preocupa gens,
només sap que res pot aturar
la inèrcia que
els pren i els desprèn.

S'obren les closques i el caus,
ja mou la primavera.
Sa pell flor d'ametller,
els llavis oberts com rosella.
Els rius s'embeuen la neu,
els prats verds ballen en files,
niu d'oroneta que ve
amb la pluja primerenca.

S'ha encès l'estiu amb vent calent
amb nits massa curtes
per allò que els ocupa,
llépol de salnitre del seu cos,
d'un got fresc que s'apura,
de la lluna que puja.

No sap quantes voltes farà
la terra i ell al seu costat,
això no el preocupa gens,
només sap que res pot aturar
l'inèrcia que
els pren i els desprèn.


Sebas Redó


Un mateix cel

Aquesta taca bruna
que embruta el cor de la gent
d'un cop s'esborrava
si fera comú el que sent.
Treu aquesta solitud
a passejar i morir al carrer,
recolza't en mà companya,
tots vivim sota un mateix cel.


A l'altra banda de la història
hi ha un poble que resisteix
enyors, vetllades amenaces,
ombres d'un futur incert.
Lladres que mai tenen prou,
plens d'enveja i arrogància
viuran sempre amb la temor,
quan cremarà la seva falla?


Si tu saberes
la força que tens
els murs serien de fum
i les reixes de paper.
Farem tots una foguera
i a les cendres plantarem
llavors que enramen besos
a clarianes i núvols oberts.


A l'altra banda de la història
hi ha un poble que resisteix,
enyors, vetllades amenaces,
ombres d'un futur incert.
Lladres que mai en tenen prou,
plens d'enveja i arrogància
viuran sempre amb la temor,
quan cremarà la seva falla?


Sebas Redó



Cireretes

Noies,
si voleu venir a menjar-ne cireretes
que jo tinc un cirerer
allà a l'hort de les criades,
amb el rigo-rigo,
amb el rigo-rago,
que l'amor és fresca,
fresca i regalada.

Roges són,
que bonic faran al front.

Ai maueta vine aquí
para l'orelleta xica
com aquest penjoll encès
no hi ha joia més bonica.

Oidà el bon cirerer
verd, com ens dóna alegria
si no fos pel masover
prou vindríem cada dia.

Amb el rigo-rigo,
amb el rigo-rago,
que l'amor és fresca,
fresca i regalada.

Roges són,
que bonic faran al front.


Popular.



Carmineta

Carmineta, Carmineta
va néixer amb la claror
d'una nit de lluna plena.
Corregué nueta pel bosc
en sentir el vertigen de tan gran món.

Els vents del temps la portaren
més enllà de l'horitzó
on va fer noves vides
traient llum de la grisor
i cançons, rialles, voltes i amor.

D'on vinguérem arribàrem
i la terra farà flors
que han de gaudir noves criances
com si tot fos nou.

Carmina, Carmineta
va pel bosc a poc a poc
Quan s'atura mira enrere
les petjades que el vent
s'endú al tresor privat del record.

La memòria guarda tot allò que
fa dolç un moment fosc.
Encara se sent la seva veu,
ara endins, ben al fons,
i cançons, rialles, voltes i amor

D'on vinguérem arribàrem
i la terra farà flors
que han de gaudir noves criances
com si tot fos nou.


Sebas Redó


Problemes del pou

I si els palaus esdevinguessin runes
i si el tronc tendit als astres esbarzer
I els èters inflamats dèbils engrunes
i si la lluna fos un trist paper.

I els rònecs casalots fossin fortunes
i els astres pampallugues d'un torrer.
Si els sucs de tantes roques fossin llunes
i la forçada força un sol xiprer.

I boires tenebroses fossin closes
i el sol fos un mussol enmig del cel
i el foc al fons de tot fossin les roses
i un dit damunt un boix for una rel

I boires tenebroses fossin closes
i el sol fos un mussol enmig del cel
i el mar el gel desert que tu m'oposes
i l'empunyada lluna falç cruel.


Joan Brossa.



Boires i arabogues

Ai xica si tu vingueres
al meu món imaginat
volarien com papallones
les teues històries del cap.

Els teus peus serien bardisses
i arabogues faries al passar,
però em pesa aquest alè de boira
i et busco com gota a la mar.

Et busco i ets al meu costat.

Al meu món viu una donzella
que és el teu mirall deformat:
el misteri et volta i et creix
com si en núvols t'hagués modelat.

Però poc a poc s'escampen
i la teua figura al contrast
té encara molt de somni
envoltat de realitat.

Et busco i ets al meu costat.

Agarraets de la mà,
com arrels abraçades,
no maregen les voltes
d'aquest trompitxol de món.


Sebas Redó



L'auca de l'home que se'n va anar

És un home que se'n va anar
als Ports a fer un gran negoci
que donés diners ràpids
i que després se la foti.
Deixar tot fet una malesa
per després a la capital
lluir quatre nous Mercedes
i el nas tot foradat.

I va anar a la Tineça
a vore si munta una mina
i una cabra l'embornà
i li causà una gran ferida.
Se'n va anar a la Todolella
a fer tres urbanitzacions
però el va mossegar una truja
amb molta mala intenció.

Després mirava el Riu Sec
pensant fer-lo navegable
i li caigué un tros de castell
que a Cervera el regalen.
A Castellfort imaginant
construir Mundo Ilusión
sentaet a un coixinet
li va picar un escurçó.

A la Cuba ja tot gat
d'aiguardent d'Herbeset
al carrer Manolo Escobar
una vaqueta li obrí el ses.
I fent una rogativa
per fer que tot li anés millor
el Santo Crist de la Galera
li caigué al peu de cop.

A l'Horta pujant un marge
li caigué tot al damunt
tot fugint d'un grup de vespes
argilagues cap amunt,
i fugint es va esvarar
i es va trencar sis costelles
relliscant en el purí
mentre reien les ovelles.

Creient que per fi havia triomfat
allà prop de les Ventalles
es va menjar una figa,
sencera sense pelar,
però era figa palera
i com no hi havia hospital
el portaren a la Balma i
allí està tot embalsamat.

Quina terra més bonica,
quina terra més agraïda,
ella sap amb qui es tracta
ella si en sap de la vida.


Sebas Redó



País de sorra


Voldríen països de pedra,
pàtries pètries que fer,
voldríen l'exclusiva de la cultura,
el paisatge, la gent,
més a aquest país de sorra
se l'endugué el vent
i els arbres trontollen,
els riues s'acaronen
baix dels meus peus.

A les meues butxaques
terra ficaré,
així m'enduré el peu país
a on vagin els meus peus,
el meu país de sorra,
el meu país de vent,
el meu país de joies,
de derrotes fetes dolces,
el meu país de fem.


Sebas Redó - Lonomdelporc




Per la vora del riu

Pel camí de sirga,
per la vora del riu,
les oliveres saluden el Mestral
i les roques esmolen el nas.
Els núvols que vénen
on plouran?

Ebre amunt, Ebre avall.

L'horitzó s'espargeix,
lo Delta llengua que llepa el mar.
Peus mil.lenaris
caminen a poc a poc.
Runes d'avantpassats
de nom desconegut.

Ebre amunt, Ebre avall.

Ferro a les argiles
que l'odi escopí,
Ebre verd de vida vegetal,
tèrbol de temporal,
blau de cel proper,
roig de sang,
grog de desert,
Artèria palpejant,
aliment de la mar.
Ebre amunt, Ebre avall.

Sebas Redó


Herència

Tu em vas dir que et creguera
però jo mai no et vaig creure,
aleshores per què vens
que ara et pague el compte.
Tot allò que teníem
es va guanyar amb suor i sang
i ara vénen i ens ho furten
amb l'excusa dels mercats.

Els fills dels meus fills
no han de pagar aquesta malesa,
que la pague qui va fer
l'espoli d'aquesta terra.

Van voler fer del present
un llastre del futur.
Però yenim mans per bastir-lo,
de vegades tenim punys.

Els fills dels meus fills
no han de pagar aquesta malesa,
que la pague qui va fer
l'espoli d'aquesta terra.


Sebas Redó



Un sol a la butxaca

Enyoràven les distàncies,
molsa negra als seus dits,
les seves mirades cotes
deteses en un punt fix,
peus de formigó, encofrats,
runes al seu destí,
en l'escandalós silenci ,
escoltant sense sentir.

A la terra de la gent sense sol,
el sol s'els hi escapà en somnis.
Plogueren perles de lluentor
que ompliren les places i els angles.

Van córrer a arreplegar-les
tremolossos i atemorits.
Enlluernaven els seus ulls clossos,
la seva eterna nit.
Fogacitant la llum
sense voler els hi quedà dins
el resplandor amagat que
espera temps de florir.

A la terra de la gent sense sol,
el sol s'els hi escapà en somnis.
Plogueren perles de lluentor
que ompliren les places i els angles.

Diuen que va haver-hi qui,
sense haver-se vist,
rebliren les butxaques
d'aquella llum del matí.
Conspiren i parlen baix
perque saben que dedins
porten distàncies ignotes,
serralades, llum i rius.

A la terra de la gent sense sol,
el sol s'els hi escapà en somnis.
Plogueren perles de lluentor
que ompliren les places i els angles.


Sebas Redó



Som

Som a on van les aigües
que escopeix la roca.
Som la terra cuita,
som l'heura que puja.
Som qui trepitja
com la marabunta.
Som lo dimoni,
som qui va engabiar-lo,
som.

Som l'oblit i la memòria,
som lo proper i la llunyania.
Com dualitat vertiginosa,
innegable com que ve el dia.

Som la lluna plena
en la nit serena.
Som un dolç desig
que s'esmuny als dits.
Som la carn tendra
i pedernal que esquinça.
Som la papallona
i la teranyina,
som.

Som qui va fer Déu
i l'infern que el crema.
Som el remei
i la malaltia
Som la tendresa
i la més brutal fera.
Som la bellesa
i el fum que contamina,
som.

Som un malson
i la meravella
Som un jorn de calma
i la tempesta
Som la vastitud
i la miniatura.
Som qui la terra erma
l' obri i la cultiva,
som.

Som l'oblit i la memòria,
som lo proper i la llunyania.
Com dualitat vertiginosa,
innegable com que ve el dia que...


Sebas Redó



Péga-li la volta

Ara que tot recula
donarem pas endavant,
serem llavor que germina
a l'esquerda de l'asfalt.

Perquè cal de la desfeta,
de les perles de l'enderroc,
fer encenalls per un sol nou
que acalente la buidor.

Péga-li la volta,
péga-li la volta
i torna a començar.

Cal un somriure com l'aire,
cal un bes de bon matí,
abraçar-se en multitud
per al sotrac resistir.

Si sabem d'on venim
potser sabrem a on anem
si demanem l'impossible
lo possible estarà fet.

Péga-li la volta,
péga-li la volta
i torna a començar.


Si els desitjos volaren
no es podria vore el cel.
Es pot ser branca d'arbre
i no oblidar-se de les arrels .

Tenim una flama encesa,
tenim mil mans i mil rostres
tenim totes les preguntes
per descobrir les respostes.

Si jo tinguera el meu somni
i tu tingueres el teu,
junts el faríem matèria
mai ens podrien vèncer.

Péga-li la volta,
péga-li la volta
i torna a començar.


Sebas Redó