N U S
Absència
Sense parar recórrec el cel
amb els meus ulls
per si de cas puc veure l'estel
que mires tu.
Als rodamons viatgers
els demane insistent
si cap d'ells ha sentit
el teu perfum lleuger.
Només mouen els vents,
em plante cara d'ells
per si el més lleu em duu qualque mot
que fos teu.
Furtiu esguarde aquells
que trobe arreu-arreu
per veure d'entreveure
del teu bell rostre un tret.
Rodant camins amunt,
sense meta ni rumb,
vaig buscant la cançó que em diga
el nom volgut.
Abu Bakr al Turtuxí (s.XI-XII)
Traducció de Josep Piera
Els marges de l'oblit
El poble té una tàpia,
una sendera, un calciner,
tot un seguit d'escales
que van serpejant cap a un riuet.
Fa molts anys l'aigua baixava
enrogida d'allò més.
I és que la tàpia té encara
les mossegades dels trets,
la sendera va a una garriga
que un carretó trencat té,
dos van ser els seus últims viatges
un de la tàpia, l’altre del calciner.
Qui tot això recorda,
ara és mut sord i cec,
els anys que així va passar
el van fer com ara és,
més cada dia camina
per la llarga sendera del temps.
El poble té una ferida,
el poble té una ferida
és un crim que no cura,
sagna de fa tant de temps
que l'ha fet com a part seua,
com dolor que forja un garrofer.
Serà que els anys de silenci
avui en dia sembla que encara no han acabat.
Serà que vivim en una mentida
conformada per aquells que van disparar.
Si tenim una ferida que no cura,
que encara ara està sagnant,
com volem aleshores
caminar cap al davant.
Javier Sebastià Redó
Vingueren
Vingueren de terres llunyanes,
vingueren amb el cos però es van deixar el cor.
Enrere deixaren les ruïnes,
les ruïnes dels somnis i els records.
Portaven les mans buides i ferides,
l'angoixa de qui fuig, el temor d'allò nou,
portaven l'esperança d'un rescat,
d'un refugi, d'un futur, d'un consol.
Vingueren tal com abans nosaltres anàrem.
Es van trobar les portes tancades,
efímers campaments sota la pluja i el sol
filferros, fossars, tanques i trinxeres,
es van convertir en el seu horitzó.
Mes qui va construir les tanques
és el mateix que va vendre el canó
que va assolar les seues cases,
qui parla d'ajut, pau i compassió.
I què faries tu si a tu et passara?,
que ningú pot dir que és seu un lloc,
enrere els anys o endavant la història
sempre repeteix el colp.
Podríem ser veïns a una terra
on no manés l'interès d'uns pocs
on ningú fos igual ni distint,
on el futur sigués una llavor.
Javier Sebastià Redó
El cirerer
Noies, si voleu venir
a menjar-ne cireretes,
que jo tinc un cirerer
allà a l’hort de les criades.
Amb el rigo-rigo
amb el rigo-rago,
que l’amor és fresca,
fresca i regalada.
Au maueta vine ací,
para l’orellona, xica.
Com aquell penjoll encès,
no hi ha joia més bonica.
Amb el rigo-rigo
amb el rigo-rago,
que l’amor és fresca,
fresca i regalada.
Oidà, el bon cirerer,
bell, com ens dona alegria.
Si no fos pel masover
prou vindríem cada dia.
Amb el rigo-rigo
amb el rigo-rago,
que l’amor és fresca,
fresca i regalada.
Tradicional
De gust
A tu t'agrada més el pa amb tomata,
a mi només en un raget d'oli i sal.
A tu t'encisen les coses tranquil·letes
a mi el xivarri em sembla fenomenal.
T'estimes més les coses ben planificades
jo sempre vull anar improvisant.
T'agrada portar el monyo en cueta,
jo no tinc més remei que anar tot ben rapat.
Cadascuna i cadascú té el seu gust.
Quan tinc calor sembla que et congeles,
un dia de vent em resulta genial,
t'agraden els tramussos i a mi m'esmussen,
tu ets amiga de qualsevol animal.
A mi m'agraden molt les matinades,
i tu et despertes quan el sol se'n va.
Et ve de gust anar en bicicleta,
jo prefereixo arribar caminant.
Cadascuna i cadascú té el seu gust.
T’emprenyes molt si fa el dia de pluja,
jo m'aixorejo un dia de mestral.
Em fa patxoca que anem a la muntanya,
et ve de gust anar a la platja, ben torrà.
Jo em penso que els xacres són una altra cosa
Tens moments místics i bon un rotllo espiritual.
Està clar que hi ha gust per tots els gustos
en això sí que estem d'acord, pensem igual.
Javier Sebastià Redó i Aitana Redó
Les barques grogues
Quan són mar endins,
la terra desitgen,
quan són terra endins
és la mar qui els crida.
Com si sigués de mar
l'aigua que els habita,
com si l'infinit fos
el marge de la vida.
De llevant, vent i corrent
tot d'un car
anaven com cauets.
Els sarxieros
ja han xorrat les files.
Es veuen nuvolets
al Morro de Porc,
el disc platejat dels volaranys ,
l'empenta ordenada de l'escuma
sallant cap al port.
Mals tràngols han passat,
la roda de servar volava,
més avui fa bafa de garbí.
Ocellets del destí,
darrera horitzons de calitja,
la pols blanca dels estels
la nit enteranyina.
I quan les barques arriben a port
ja és el dia,
traginant d'aquí cap allà,
que dura que és la vida del mariner
que treu de la mar
déntols, caixetes, dàtils, polpets,
musclos, petxines, sèpies, caragols punxents,
galeres, seitons, cavalla, congres, raps, tonyines, ostres, sorells.
Sempre mal pagats,
tot i això, contents,
vi al ranxo de rossejat,
rialles i penes de maldir.
Mabres, escamarlans, sardines, llucets,
llobarros, cananes, galls de Sant Pere,
sepionets de la punxa, llongos, capellanets,
xirles, cabuts, crancs, cranques i burrets,
escórpores, galls, bonítols, llagostins,
tintoreres, tellines, gambes, gatets,
mòlleres, melves, escrites, orades,
peludes, llamàntols, aranyes i mollets.
Tot d’un car -d’una sola direcció. Cauet – au de color fosc que és gran caçadora sota l’aigua, on baixa en picat. pàg 38 Sarsieros – embarcacions que pesquen al tresmall. pàg 112 Files – Llargada de la sàrsia formada per peces curtes d’uns cinquanta metres cadascuna, amarrades una en l’altra, per tal de poder-les treure per parts i sargir-les o rentar-les. Morro de Porc – muntanya a vint-i-cinc quilòmetres a mestral del Montsià que fa de senya. Volaranys – remolins pàg 75 Tràngol, trepeig, maragassa. pàg 112 Roda de servar – timó per conduir la barca. pàg 209 Bafa – vent suau que no apaga ni un misto.
Javier Sebastià Redó. Basada en el llibre Les Barques Grogues de Josep Ayza Rosales.
País de sorra
Voldrien països de pedra,
pàtries pètries que fer,
voldrien l'exclusiva de la cultura,
el paisatge, la gent;
mes a aquest país de sorra
se l'endugué el vent,
i els arbres trontollen,
els rius s'acaronen
sota els meus peus.
A les meues butxaques
terra ficaré,
així m'enduré el meu país
on vagin els meus peus.
Aquest país de sorra,
aquest país de vent,
aquest país de joies,
de derrotes fetes dolces,
aquest país de fem.
Javier Sebastià Redó, per a Lonomdelporc.
Pega-li la volta
Ara que tot recula
donarem pas endavant,
serem llavor que germina
a l'esquerda de l'asfalt.
Cal un somriure com l'aire,
cal un bes de bon matí,
abraçar-se en multitud
per al sotrac resistir.
Si jo tinguera el meu somni
i tu tingueres el teu,
junts els faríem matèria,
mai ens podrien vèncer.
Venim d’una flama encesa,
tenim mil mans i mil rostres
tenim totes les preguntes
per descobrir les respostes.
Pega-li la volta,
pega-li la volta
i torna a començar.
Si els desitjos volaren
no es podria vore el cel.
Es pot ser branca d'arbre
i no oblidar les arrels.
Pega-li la volta,
pega-li la volta
i torna a començar.
Correfoc
Dracs i dimonis
i la cucafera,
totes les bèsties
que ha donat la terra,
es mouen amb cautela,
però anuncien tempesta.
Brama un fort tro,
que el silenci esquerda.
Ja és nit fosca,
els dimonis desperten
el foc de la memòria
al gel de la rutina.
S’apropen els tabals
en la llunyania.
Sona un xiulit,
una llum que enlluerna.
Foc, foc, foc,
foc, fum i festa
Foc, foc, foc,
foc, fum i festa,
venen dimonis
en la nit encesa.
Foc!
Plouen les espurnes,
ens tocarà córrer,
foc!
Udolen les bèsties
a un infern de sofre,
foc!
Banyes llamps i forques
espanten l'ordre,
foc!
La festa que ens pertoca
la vida subvertida,
foc!
Flama, flama,
flama a la foguera
foc!
Corre, corre, corre,
corre, corre, correfoc,
foc!
Traca, traca, traca,
fum, fum, fum, refum, espurna,
foc!
Balla, salta i corre,
xala, xala, xala,
foc!
Javier Sebastià Redó
Llauro
Ai, si jo haig de patir,
haig d'esporgar les branques amb flors
que em donarien fruit,
perquè ho manen,
ai, si jo haig de patir.
Lo marge ja fa solsida,
lo marge ja fa solsida sota la pluja.
Sota la pluja hi ha un home,
sota la pluja hi ha un home;
ja no camina.
Té peus i mans arrelades,
ja no camina.
Cadascú a casa seua
i el lladre a casa de tots.
La victòria no és victòria
de qui té armes per raons.
Llauro els solcs dels meus somnis
per veure si em poden créixer
amb arrels alçades a l’aire
i les branques sota terra.
Javier Sebastià Redó
Inèrcia
La tardor va vestida de groc;
vora al salze, al mirall de la riba
mou els cabells d'escuma,
Les fulles cruixint sota els peus
d'un temps que a poc a poc camina
de aquelles coses que estima.
No sap quantes voltes farà
la terra i ell al seu costat,
això no el preocupa gens,
només sap que res pot aturar
S'obren les closques i el caus,
els llavis oberts com rosella.
Els rius s'embeuen la neu,
els prats verds ballen en files,
S'ha encès l'estiu amb vent calent
llépol de salnitre del seu cos,
d'un got fresc que s'apura,
No sap quantes voltes farà
la terra i ell al seu costat,
això no el preocupa gens,
només sap que res pot aturar
Un mateix cel
Aquesta
taca bruna
que
embruta el cor de la gent
d'un
cop s'esborrava
si
fera comú el que sent.
Treu aquesta solitud
a passejar i morir al carrer,
recolza't en mà companya,
tots vivim sota un mateix cel.
A
l'altra banda de la història
hi
ha un poble que resisteix
enyors,
vetllades amenaces,
ombres
d'un futur incert.
Lladres
que mai tenen prou,
plens
d'enveja i arrogància
viuran
sempre amb la temor,
quan
cremarà la seva falla?
i
a les cendres plantarem
llavors
que enramen besos
a
clarianes i núvols oberts.
A
l'altra banda de la història
hi
ha un poble que resisteix,
enyors,
vetllades amenaces,
ombres
d'un futur incert.
Lladres
que mai en tenen prou,
plens
d'enveja i arrogància
viuran
sempre amb la temor,
quan
cremarà la seva falla?
Sebas
Redó
Cireretes
Noies,
si
voleu venir a menjar-ne cireretes
que
jo tinc un cirerer
allà
a l'hort de les criades,
amb
el rigo-rigo,
amb
el rigo-rago,
que
l'amor és fresca,
fresca
i regalada.
Roges
són,
que
bonic faran al front.
Ai
maueta vine aquí
para
l'orelleta xica
com
aquest penjoll encès
no
hi ha joia més bonica.
Oidà
el bon cirerer
verd,
com ens dóna alegria
si
no fos pel masover
prou
vindríem cada dia.
Amb
el rigo-rigo,
amb
el rigo-rago,
que
l'amor és fresca,
fresca
i regalada.
Roges
són,
que
bonic faran al front.
Popular.
Carmineta
Carmineta,
Carmineta
va
néixer amb la claror
d'una
nit de lluna plena.
Corregué
nueta pel bosc
en
sentir el vertigen de tan gran món.
Els
vents del temps la portaren
més
enllà de l'horitzó
on
va fer noves vides
traient
llum de la grisor
i
cançons, rialles, voltes i amor.
D'on
vinguérem arribàrem
i
la terra farà flors
que
han de gaudir noves criances
com
si tot fos nou.
Carmina,
Carmineta
va
pel bosc a poc a poc
Quan
s'atura mira enrere
les
petjades que el vent
s'endú
al tresor privat del record.
La
memòria guarda tot allò que
fa
dolç un moment fosc.
Encara
se sent la seva veu,
ara
endins, ben al fons,
i
cançons, rialles, voltes i amor
D'on
vinguérem arribàrem
i
la terra farà flors
que
han de gaudir noves criances
com
si tot fos nou.
Sebas
Redó
Problemes del pou
I
si els palaus esdevinguessin runes
i
si el tronc tendit als astres esbarzer
I
els èters inflamats dèbils engrunes
i
si la lluna fos un trist paper.
I
els rònecs casalots fossin fortunes
i
els astres pampallugues d'un torrer.
Si
els sucs de tantes roques fossin llunes
i
la forçada força un sol xiprer.
I
boires tenebroses fossin closes
i
el sol fos un mussol enmig del cel
i
el foc al fons de tot fossin les roses
i
un dit damunt un boix for una rel
I
boires tenebroses fossin closes
i
el sol fos un mussol enmig del cel
i
el mar el gel desert que tu m'oposes
i
l'empunyada lluna falç cruel.
Joan
Brossa.
Boires i arabogues
Ai
xica si tu vingueres
al
meu món imaginat
volarien
com papallones
les
teues històries del cap.
Els
teus peus serien bardisses
i
arabogues faries al passar,
però
em pesa aquest alè de boira
i
et busco com gota a la mar.
Et
busco i ets al meu costat.
Al
meu món viu una donzella
que
és el teu mirall deformat:
el
misteri et volta i et creix
com
si en núvols t'hagués modelat.
Però
poc a poc s'escampen
i
la teua figura al contrast
té
encara molt de somni
envoltat
de realitat.
Et
busco i ets al meu costat.
Agarraets
de la mà,
com
arrels abraçades,
no
maregen les voltes
d'aquest
trompitxol de món.
Sebas
Redó
L'auca de l'home
que se'n va anar
És un home que se'n
va anar
als Ports a fer un
gran negoci
que donés diners
ràpids
i que després se la
foti.
Deixar tot fet una
malesa
per després a la
capital
lluir quatre nous
Mercedes
i el nas tot foradat.
I va anar a la Tineça
a vore si munta una
mina
i una cabra l'embornà
i li causà una gran
ferida.
Se'n va anar a la
Todolella
a fer tres
urbanitzacions
però el va mossegar
una truja
amb molta mala
intenció.
Després mirava el Riu
Sec
pensant fer-lo
navegable
i li caigué un tros
de castell
que a Cervera el
regalen.
A Castellfort
imaginant
construir Mundo
Ilusión
sentaet a un
coixinet
li va picar un
escurçó.
A la Cuba ja tot gat
d'aiguardent
d'Herbeset
al carrer Manolo
Escobar
una vaqueta li obrí
el ses.
I fent una rogativa
per fer que tot li
anés millor
el Santo Crist
de la Galera
li caigué al peu de
cop.
A l'Horta pujant un
marge
li caigué tot al
damunt
tot fugint d'un grup
de vespes
argilagues cap amunt,
i fugint es va esvarar
i es va trencar sis
costelles
relliscant en el purí
mentre reien les
ovelles.
Creient que per fi
havia triomfat
allà prop de les
Ventalles
es va menjar una figa,
sencera sense pelar,
però era figa palera
i com no hi havia
hospital
el portaren a la Balma
i
allí està tot
embalsamat.
Quina terra més
bonica,
quina terra més
agraïda,
ella sap amb qui es
tracta
ella si en sap de la
vida.
Sebas
Redó
País de sorra
Voldríen
països de pedra,
pàtries
pètries que fer,
voldríen
l'exclusiva de la cultura,
el
paisatge, la gent,
més
a aquest país de sorra
se
l'endugué el vent
i
els arbres trontollen,
els
riues s'acaronen
baix
dels meus peus.
A
les meues butxaques
terra
ficaré,
així
m'enduré el peu país
a
on vagin els meus peus,
el
meu país de sorra,
el
meu país de vent,
el
meu país de joies,
de
derrotes fetes dolces,
el
meu país de fem.
Sebas
Redó - Lonomdelporc
Per la vora del riu
Pel
camí de sirga,
per
la vora del riu,
les
oliveres saluden el Mestral
i
les roques esmolen el nas.
Els
núvols que vénen
on
plouran?
Ebre
amunt, Ebre avall.
L'horitzó
s'espargeix,
lo
Delta llengua que llepa el mar.
Peus
mil.lenaris
caminen
a poc a poc.
Runes
d'avantpassats
de
nom desconegut.
Ebre
amunt, Ebre avall.
Ferro
a les argiles
que
l'odi escopí,
Ebre
verd de vida vegetal,
tèrbol
de temporal,
blau
de cel proper,
roig
de sang,
grog
de desert,
Artèria
palpejant,
aliment
de la mar.
Ebre
amunt, Ebre avall.
Sebas Redó
Herència
Tu
em vas dir que et creguera
però
jo mai no et vaig creure,
aleshores
per què vens
que
ara et pague el compte.
Tot
allò que teníem
es
va guanyar amb suor i sang
i
ara vénen i ens ho furten
amb
l'excusa dels mercats.
Els
fills dels meus fills
no
han de pagar aquesta malesa,
que
la pague qui va fer
l'espoli
d'aquesta terra.
Van
voler fer del present
un
llastre del futur.
Però
yenim mans per bastir-lo,
de
vegades tenim punys.
Els
fills dels meus fills
no
han de pagar aquesta malesa,
que
la pague qui va fer
l'espoli
d'aquesta terra.
Sebas
Redó
Un
sol a la butxaca
Enyoràven
les distàncies,
molsa
negra als seus dits,
les
seves mirades cotes
deteses
en un punt fix,
peus
de formigó, encofrats,
runes
al seu destí,
en
l'escandalós silenci ,
escoltant
sense sentir.
A
la terra de la gent sense sol,
el
sol s'els hi escapà en somnis.
Plogueren
perles de lluentor
que
ompliren les places i els angles.
Van
córrer a arreplegar-les
tremolossos
i atemorits.
Enlluernaven
els seus ulls clossos,
la
seva eterna nit.
Fogacitant
la llum
sense
voler els hi quedà dins
el
resplandor amagat que
espera
temps de florir.
A
la terra de la gent sense sol,
el
sol s'els hi escapà en somnis.
Plogueren
perles de lluentor
que
ompliren les places i els angles.
Diuen
que va haver-hi qui,
sense
haver-se vist,
rebliren
les butxaques
d'aquella
llum del matí.
Conspiren
i parlen baix
perque
saben que dedins
porten
distàncies ignotes,
serralades,
llum i rius.
A
la terra de la gent sense sol,
el
sol s'els hi escapà en somnis.
Plogueren
perles de lluentor
que
ompliren les places i els angles.
Sebas
Redó
Som
Som
a on van les aigües
que
escopeix la roca.
Som
la terra cuita,
som
l'heura que puja.
Som
qui trepitja
com
la marabunta.
Som
lo dimoni,
som
qui va engabiar-lo,
som.
Som
l'oblit i la memòria,
som
lo proper i la llunyania.
Com
dualitat vertiginosa,
innegable
com que ve el dia.
Som
la lluna plena
en
la nit serena.
Som
un dolç desig
que
s'esmuny als dits.
Som
la carn tendra
i
pedernal que esquinça.
Som
la papallona
i
la teranyina,
som.
Som
qui va fer Déu
i
l'infern que el crema.
Som
el remei
i
la malaltia
Som
la tendresa
i
la més brutal fera.
Som
la bellesa
i
el fum que contamina,
som.
Som
un malson
i
la meravella
Som
un jorn de calma
i
la tempesta
Som
la vastitud
i
la miniatura.
Som
qui la terra erma
l'
obri i la cultiva,
som.
Som
l'oblit i la memòria,
som
lo proper i la llunyania.
Com
dualitat vertiginosa,
innegable
com que ve el dia que...
Sebas
Redó
Péga-li
la volta
Ara
que tot recula
donarem
pas endavant,
serem
llavor que germina
a
l'esquerda de l'asfalt.
Perquè
cal de la desfeta,
de
les perles de l'enderroc,
fer
encenalls per un sol nou
que
acalente la buidor.
Péga-li
la volta,
péga-li
la volta
i
torna a començar.
Cal
un somriure com l'aire,
cal
un bes de bon matí,
abraçar-se
en multitud
per
al sotrac resistir.
Si
sabem d'on venim
potser
sabrem a on anem
si
demanem l'impossible
lo
possible estarà fet.
Péga-li
la volta,
péga-li
la volta
i
torna a començar.
Si
els desitjos volaren
no
es podria vore el cel.
Es
pot ser branca d'arbre
i
no oblidar-se de les arrels .
Tenim
una flama encesa,
tenim
mil mans i mil rostres
tenim
totes les preguntes
per
descobrir les respostes.
Si
jo tinguera el meu somni
i
tu tingueres el teu,
junts
el faríem matèria
mai
ens podrien vèncer.
Péga-li
la volta,
péga-li
la volta
i
torna a començar.
Sebas
Redó